Mentre que algunes persones creuen que és un disbarat que el món hagi continuat produint pop de guitarres després de 1980 perquè el Marquee Moon de Television i el Crazy Rhythm de The Feelies són cotes de genialitat inabastable, altres com els quatre components de The Beths consideren que mai sobre grups que actualitzin aquell llegat lluent en present. I si ho fan amb tant carinyo i tanta passió com ells, millor. Igual que passa amb altres bandes contemporànies com Alvvays o Rolling Blackouts Coastal Fever, The Beths esquincen les seves guitarres i fusionen els seus cors i automàticament ens recordem d’aquells discs que han inspirat diverses generacions. Són els perfectes guardians d’un so. Sens dubte, àlbums com Future Me Hates Me i Expert in a Dying Field funcionen com a infal·lible corretja de transmissió de tota aquella herència indie-pop que arriba als nostres dies de la mà d’aquest quartet neozelandès